El temps, com tantes altres coses, te com a característica, la relativitat. Un professor de geologia, matèria que vaig cursar quan, en una de tantes decisions estranyes i equivocades com he comès a la meva vida, vaig cursar el Selectiu de Ciències, abans d’adonar-me’n de que lo meu era el dret, deia que, en geologia trenta mil anys era tant com dir abans d’ahir.

Deu anys, estimats i estimades, poden ser una eternitat quan s’és a la presó, és pateix la tortura o, el que és força semblant, és viu una tempestuosa vida de parella. Deu anys, son tot just una bufada quan s’està amb la persona estimada, et dediques a allò que t’agrada, o és comparteixen amb amics i amigues entranyables com vosaltres.

Em sembla que era ahir, aquell dia assolellat quan vaig escoltar als pioners de vosaltres a la Catedral, a la que era la vostra primera actuació pública i haig de donar les gràcies a la Maria Lluïsa que em va donar l’empenta, ben forta perquè m’hi resistia, a prendre la que seria una de les tres decisions més encertades de la meva vida, juntament amb la de casar-me i tenir fills, i estudiar dret i fer d’advocat, com va ser la d’entrar a formar part d’aquest meravellós grup que conforma aquesta coral de la que ja no he pogut ni volgut separar-me.

Tots plegats, vam fer cas al que deia el poeta Joan Maragall


I d’aquesta manera, fent cas al poeta, rient i cantant, hem arribat al nostre desè aniversari.

Penso que és d’estricta justícia agrair en primer lloc al nostre director, a en Quim, que amb la seva professionalitat i la seva paciència, no se ben be per quin ordre, ens hagi fet arribar a assolir aquesta fita i, que em perdonin la immodèstia, amb destacada nota.

Com cal agrair també als pioners, els fundadors, aquella colla d’il·luminats, així m’ho semblava a mi, que van decidir quelcom tan estrany com fer una coral a l’ICAB. La seva decisió i la seva perseverància van fer els fonaments del que avui és aquesta reconeguda i considerada coral.

Agraïments també a tots el que d’una manera o altra han col·laborat i col·laboren en la bona marxa de la Coral. Als membres (el català te l’avantatge de no haver de dir “miembros” i “miembras”) de la Comissió, a tots als que heu dedicat part de l’escàs temps de que tots disposem perquè aquesta nau navegui serena i segura, i arribi puntual (gairebé sempre) a tots els seus destins.

Especial agraïment a en Domènec, que ens va obsequiar una magnífica web professional que em consta és enveja de moltes corals de tot arreu. Des de fa gairebé un any vaig assolir –auto nomenant-me webmaster adjunt- la apassionant tasca de posar-la i mantenir-la al dia cosa que, dins les meves limitadíssimes possibilitats faig tan be com se i puc. Moltes gràcies, també a tots els que m’heu ajudat en aquesta tasca, aportant documents, escrivint o escanejant partitures i midis i, sobre tot, reportant les errades, única forma de que puguin ser corregides. Gràcies també als que, de tant en tant, teniu la bondat d’entrar-hi, escoltar els midis i baixar les partitures.

I moltes gràcies, segur que em deixo algun agraïment, al comitè organitzador d’aquesta fantàstica celebració que, estic convençut, recordarem sempre. De forma destacada vull agrair, a l’Helena la seva dedicació, les hores esmerçades, les anades i vingudes, les seves converses amb la gent de l’hotel perquè tot anés com està anant, d’allò més be.

I naturalment moltes gràcies a tots vosaltres per la vostra generosa i renovada confiança, el vostre recolzament, la vostra complicitat. És un plaer, un honor i un motiu de legítim orgull representar una agrupació –no se m’acut altra forma jurídica més adient d’expresar-la- d’aquesta qualitat musical i artística, però, sobre tot, humana.

Voldria també tenir un record per en Josep Maria Escoda, cantaire que fa anys ens va deixar. Ho va fer discretament, de la mateixa forma que va entrar i va sortir de la coral, sense fer soroll. Tant que ni tan sols ens vam assabentar per anar donar-li l’adeu que mereixia.

Enrere queda ja el primer decenni i afrontem esperençats i il·lusionats el segon que ha de ser tan o més esplendorós que el primer. Caminant hem fet camí i les nostres passes, més que esteles a la mar, han deixat un seguit d’actuacions, concerts, amplíssim repertori. Molt enrere queda ja el primer concert al pati de Columnes i, a partir d’aquí, l’inici d’una cursa frenètica sense fi amb un seguit d’actes col·legials, extracol·legials, paracol·legials, però mai anticol·legials. I la primera trobada, a Granada, on acabem de repetir, les de Bilbao, València, Vigo i Màlaga per no parlar de la memorable que vam organitzar a Barcelona, les maratonianes jornades de Sant Raimon, els concerts d’estiu i Nadal de cada any. Vius i presents, queden els concerts del Glòria, de la Missa. L’actuació a l’Auditori i les entranyables a llars de gent gran, hospitals, residències i tants i tants actes emotius, divertits, entranyables.

I és que la Coral ens ha captivat. Com en el vers de Pablo Neruda, la coral ens diu a cadascú de nosaltres:


No podria ocultar, no seria honest, que no tot han estat flors i violes. La Coral, com tot grup humà ha passat, passa i probablement passarà moments de dificultats. És la nostra responsabilitat fer que és resolguin pel camí que ho fa la gent sensata –i d’això molts de nosaltres hem fet el nostre mitjà de vida- per la via del diàleg, del respecte a les opinions de l’altre i, en definitiva a les decisions majoritàries. Així ho hem fet sempre i així caldrà que seguim fent-ho.

La Coral, amics i amigues, ha anat creixent, però també és veritat que ha anat patint baixes. Quan són degudes a trasllats, incompatibilitats horàries o amb altres afeccions, res no hi ha a dir. Però algunes molt significatives em dolen especialment. Són aquelles degudes a l’ensopiment, el desencís, el desapassiónament. Contra aquestes hem de lluitar. Hem d’intentar que no n’hi hagi cap més i, si pot ser, hem d’intentar la seva reincorporació. Ja se que no podem tenir l’empenta, l’ímpetu, la il·lusió i l’apassionament dels primers dies. Tots som deu anys més grans tot i que vosaltres, punyeteres, ho dissimuleu tan be. Ja no tenim, o més ben dit, alguns els tenim dues, gairebé tres vegades, aquells vint anys, plens de força, sense l’ànima morta, quan ens sentíem bullir la sang. Quan el cabell que alguns no tenim o se’ns ha aclarit escandalosament, era fosc i frondós. Però hem d’aprofitar la nostra experiència per renovar el nostre entusiasme i fer cada cop més coses i més ben fetes. Com canta la Maria Dolores Padera:


I acabo ja. No us vull donar més rotllo que ja començo a veure badalls. Feliç aniversari cantaires. Feliç primer decenni i, sobre tot, feliç futur engrescador que se’ns presenta.