TEXT
DEL DISCURS D'EN JOAN RAMON RAMOS RAICH PRONUNCIAT
EL DIA 28 DE GENER DE 2009 AL SALÓ D'ACTES DEL COL·LEGI A LA CERIMÒNIA DE LLIURAMENT DE DIPLOMES ALS COMPANYS QUE HAN ASSOLIT ELS 25 ANYS DE COL·LEGIACIÓ. Excma. degana, junta de govern , autoritats, companys i
familiars.
Es un plaer i un honor el poder dir-vos unes paraules en nom dels companys que fa 25 anys ens varem col·legiar. Moltes gràcies Silvia i a la junta de govern, per aquest honor. Quan ara fa dos anys vaig pronunciar l’últim discurs d’aprovació dels pressupostos com a diputat/tresorer del col·legi per sisè any consecutiu, no pensava que posteriorment tindria l’honor de rebre la medalla del col·legi d’advocats de Barcelona, ni que, avui, tornaria a parlar amb el saló d’actes ple. Una mala jugada per a algú amb la llàgrima fàcil ja que com vaig dir en una junta de pressupostos col·legials, he plorat al cinema fins i tot amb Peter Pan i amb el retorn a “nunca jamás”. Tornant a la clau d’humor que em caracteritza, tant o més que la de la sensibilitat, permeteu-me una miqueta d’humor irònic. Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico eles truci neque horret iratum mare, forumque vitat et superba civium potentiorum limina. Tots el advocats entenen el llatí però ho traduiré per als familiars i els fills que estan a la ESO. En català "Benaurat aquell que, allunyat de la diària vida i com la raça dels mortals en els primers temps, treballa els camps dels seus pares amb els bous lliures de tota usura! Feliç el soldat que no és despertat pels amenaçats sons de les trompetes, el que té por de la còlera de la mar, i el que es guarda del Fòrum i de trepitjar els llindars superbs dels ciutadans poderosos...! No sé si tenen gaire sentit aquestes paraules però sempre m’ha semblat que començar amb unes paraules en llatí sonen bé escoltades d’un advocat. Molts són sens dubte els motius que em podrien fer meritador d’aquest honor. Vaig acabar la carrera amb 22 anys i em vaig col·legiar immediatament, però també és cert que ho varen fer un parell de companys més joves que jo. Sóc un advocat de pes, amb 100 quilos, però probablement en trobaríem algun de més pesat en quilos i en conversació. Sóc molt atractiu, però he de reconèixer que molts companys/ companyes amb superen. Vaig guanyar el primer concurs d’oratòria jurídica del COLAB, però es cert que érem 4 els participants, 4 en sentit literal. He dedicat 10 anys intensament al servei col·legial. Primer com a president de la secció de dret fiscal i financer, i després sis anys com a diputat i tresorer, però molts altres han ocupat càrrecs de responsabilitat superiors incloent el de degà. Sóc, per tant, només un company que en aquests 25 anys, com tots vosaltres, ha fet realitat el somni de sentir-se el més proper possible a “perry mason”, (quan la tele era en blanc i negre i el programa estrella de la infantesa eren els “chiripitiflaúticos”) algú que en aquestes quatre parets col·legials ha plorat amb sentiment quan fa uns anys vaig tenir l’honor de donar aquest mateix diploma al meu pare que malauradament avui ja no esta entre nosaltres i moltes més vegades, us ho ben asseguro, ha fet riure, perquè entenc la vida com una broma permanent en la que riure és moltes vegades la millor recepta, i en la que un pot tenir molts amics si es concentra en trobar el que ens uneix i no el que ens separa. Si tinc que escollir la meva anècdota col·legial mes curiosa és la cara que se li va quedar a molts membres de la junta de govern quan a la vigília d’una intervenció quirúrgica vaig portar redactada la meva esquela no fos cas que em donessin un últim disgust amb una inadequada redacció. Entrant en matèria, fa doncs 25 anys que el degà Plasencia en persona ens lliurava el carnet col·legial en blanc i negre que jo encara porto al damunt , al petit despatx que hi ha sobre el pati de columnes. Ensenyo el meu carnet com a proba pericial numero 1. Curiositats de la vida, el mateix any que ens col·legiàvem ho vam fer dos dels nostres catedràtics el de canònic Dr Bajet, i el de Dret Financer i Tributari Dr. Ferreiro Lapatza. També una víctima il·lustre de la muticolegiacio territorial el conegut Lupicinio Rodriguez, i potser en Florentino Pérez (Igualada) , amb molta gent d’arreu Catalunya fins i tot provinent de Tortellà. Tanmateix, m’ha semblat curiós assabentar-me avui que un dels meus socis des de fa gairebé deu anys, era col·legiat el mateix any que jo, perquè el cert és que hi ha un lligam de la promoció universitària però no de la de col·legiació que cadascú ha anant fent en funció de les seves circumstàncies vitals, estudis de postgrau, servei militar, doctorats, passanties no remunerades etc, etc Des d’aquell moment, molt hem tingut que lluitar per continuar exercint la professió, l’índex d’abandonament els primers any és altíssim. Al cap de 5 anys tan sols el 50% continuen col·legiats. Bona part de nosaltres va començar treballant per altres advocats “gratia et amore” amb la quasi única remuneració de la formació i poc més. Amb termes actuals “cieneuristas”. En aquell moment no tenien borsa de treball, campus ni màsters encara que hi havia una piscina que jo mai vaig veure. Avui, amb la recent inauguració dels nous serveis tenim un col·legi modern i funcional, amb molts serveis per descobrir per als que no trepitgen el col·legi, i encara que soni folklòric el col·legi compta amb una de les millors corals d’Espanya i probablement la millor coral jurídica del mon cantant amb català. Algú es recordarà encara d’aquelles demandes picades a màquina amb una hispano olivetti, i de les copies que es feien amb paper carbó moltes vegades reutilitzable fins lo inimaginable. Avui ens trobem en mig de la denominada societat de la informació, i de la economia globalitzada, precursores de lo que aquests dies podríem denominar com la mare de totes les crisis. Crisi que ens afecta a tots, tant als despatxos grans com el que jo dirigeixo a nivell nacional amb 900 professionals, com el tradicional unipersonal, o el típic de compartir despeses, i que ja varem patir en els anys 92 a 94 i de la que sens dubte ens en sortirem malgrat que amb unes quantes plomes menys. En aquest període molts diputats anònims han mantingut la flama del col·legi, i molts treballadors fan possible amb el seu treball diari que jornades com la d’avui siguin possibles, a tots ells i especialment als diputats actuals i als treballadors del col·legi, MOLTES GRÀCIES. Els degans són més coneguts perquè el seu quadre passa a la posteritat Plasencia, Antras, Gay , Alonso Cuevillas, Luis del Castillo i l’ actual degana. He tingut el plaer de treballar en comissions o juntes del col·legi amb ells o els seus fills en Bernat Antras junior i la Mª Eugenia Gay, i en tots ells he pogut veure en els seus ulls la denominada afectio colegialis. Tots ells mereixen el nostre respecte i admiració per la seva dedicació i en particular per a mi en Jaume Alonso Cuevillas, el degà més jove de l’historia i que es el culpable que la meva entrada en la vida col·legial, i la primera muller degana la Silvia Gimenez-Salinas, que em va donar la seva confiança per continuar com a tresorer del col·legi, i els dos de la meva promoció universitària i nascuts al 1961, una bona collita. Però el més important SOU VOSALTRES, perquè el col·legi el formen els advocats i les persones que s'amaguen al darrera de la toga, i els veritables triomfadors d'aquesta professió per a mi no són els advocats que han fet més diners o han guanyat més plets, són aquells que 25 anys després han compatibilitzat la seva feina amb el gaudiment d'una vida personal plena, i avui en tornar cap a casa, l'esperen la seva parella, el seus fills , el seu gos, un hàmster o el cd de la filharmònica de Berlín , allò que cadascú ha escollit. A totes les dones i marits,
parelles d’advocats,
als fills, als germans, cosins i amics
GRÀCIES, especialment pels que esteu avui aquí pel vostre
“carinyo” i comprensió,
i els pares que encara sou vius GRÀCIES per la formació
que ens vareu donar i
els sacrificis que vareu fer per tal d’ajudar-nos a arribar fins
aquí. 25
ANYS!!!! Si
mirem al darrera podem sentir-nos orgullosos del què hem fet i,
arribat a
aquest punt, hi ha una dita anònima
que
diu, darrera un gran home hi ha una
gran dona, en el meu cas és a l’inversa, jo estic darrera una
gran dona i uns
fills meravellosos. Probablement el meu discurs no passarà a l’historia
de l ‘advocacia,
ni em servirà de mèrit per ingressar a l’acadèmia
de legislació i jurisprudència,
però, com sempre he pensat que moriria jove no em preocupa gaire
no fer el
discurs dels 50 anys de col·legiació, us desitjo a tots
de bon cor que ens
retrobem aquí el major numero possible. Deixa, espero, bons records i molts,
molts amics. Moltes Gràcies. |